Manifest Dia Internacional del Teatre, 27 de març 2013, amb Dario Fo.

MANIFEST

El Dia Internacional del Teatre, creat per l’Institut Internacional del Teatre (ITI) i la UNESCO, se celebra, cada any, el 27 de març. Aquest dia s’organitzen, arreu del planeta, milers d’actes teatrals que acostumen a incloure la lectura d’un missatge que, tradicionalment, redacta alguna personalitat del món del teatre a proposta de l’ITI. Enguany, celebrem el 51è aniversari del nostre Dia amb un manifest a càrrec del conegut actor i director italià Dario Fo.

Dario Fo, actor, director, dramaturg i home de teatre complet, premi Nobel de Literatura 1997.

Fa molt de temps, el poder va resoldre la intolerància contra els comediants expulsant-los del país.

Actualment, actors i companyies teatrals tenen dificultats per trobar teatres i espectadors, tot a causa de la crisi. Els dirigents, per tant, ja no estan preocupats per controlar aquells que els citen amb ironia i sarcasme, atès que els actors no tenen espais ni públic a qui adreçar-se.

Al Renaixement, a Itàlia, era just el contrari. Els qui governaven, van haver de fer un esforç important per mantenir a ratlla els Comediants que gaudien d’abundant públic. Se sap que el gran èxode d’actors de Commedia dell’Arte va tenir lloc al segle de la Contrareforma, que va decretar el desmantellament de tots els espais teatrals, especialment a Roma, on van ser acusats d’ofendre la ciutat santa. El Papa Innocent XII, sota pressió d’insistents requeriments de l’ala més conservadora de la burgesia i dels màxims exponents del clero, va ordenar, el 1697, l’eliminació del teatre Tordinona que, segons els moralistes, havia acollit el major nombre de representacions obscenes.

A l’època de la Contrareforma, el cardenal Carlo Borromeo, del nord d’Itàlia, es va consagrar a una fecunda activitat de redempció dels ‘fills milanesos’, tot establint una clara distinció entre l’art, com a la màxima expressió d’educació espiritual, i el teatre, la manifestació d’allò profà i vanitós. En una carta adreçada als seus col·laboradors, que cito de memòria, s’expressa més o menys així:

“Els qui estem resolts a eradicar les males herbes, hem fet els possibles per cremar textos amb discursos infames, per extirpar-los de la memòria dels homes, i alhora perseguir a tots aquells que difonen aquells textos impresos. Però, evidentment, mentre dormíem, el diable ha maquinat amb renovada astúcia.

Fins a quin punt és més penetrant en l’ànima el que els ulls poden veure que el que poden llegir dels llibres d’aquell gènere!? Fins a quin punt, la paraula dita amb la veu i el gest apropiat és més devastadora per a les ments de nens i adolescents que la paraula morta impresa en un llibre!?

Per tant és urgent treure la gent del teatre de les nostres ciutats, com ho fem amb les ànimes indesitjables.”

Per això, l’única solució a la crisi es basa en l’esperança que s’organitzi una gran cacera de bruixes contra nosaltres i especialment contra la gent jove que desitja aprendre l’art del teatre. Una nova diàspora de comediants que, sens dubte, des d’aquesta imposició, provocarà beneficis inimaginables per a una nova representació.

Dario Fo

 

Treball, Compromís i Diversió / Trabajo, Compromiso y Diversión

L’actor i ex-alumne de El Timbal, Àlex Brull.

Tinc un gran deute amb l’Art Dramàtic. Em tranquil·litza saber que el Teatre és generós i no hi entén de rancors. És cert: de vegades no he tingut prou en compte aquest ofici de sentiments i sensacions però ell no m’ha fallat mai.

Els dinou anys és una edat en que t’agradaria saber-ho tot i saps que et queda tot per aprendre. Es viu ràpid, molt ràpid i, de vegades, la curiositat vital t’empeny i et desvia del teu camí vocacional.

Per sort, un xic per casualitat un xic per causalitat, vaig poder formar part, com a alumne, de l’escola El Timbal just l’any en que s’iniciava el curs “Escola d’Actor”. Els professors d’aquell curs integral on s’ensenyaven diferents disciplines, s’educava el llenguatge i la consciència escènica, es potenciava el treball i la creació,… van ser uns bons guies per familiaritzar-me amb el compromís i l’esforç que comporta la feina d’actor. És des d’aleshores que parlo de feina.

Està molt bé –de fet, crec que és necessari- experimentar més enllà de les aules, no perdre mai la curiositat cap a tot allò que ens envolta i ens condiciona com a éssers vius, no deixar-se endur per la corrent, qüestionar-se constantment el que està passant i, és clar, divertir-se. Sí, sí, divertir-se. Independentment de la feina i també treballant. Però no hem d’oblidar mai, si ens volem dedicar a la interpretació, que l’ofici d’actor és precisament això: un ofici. I ens l’hem de prendre seriosament, preparar-nos constantment, no abaixar mai la guàrdia. Hem de ser prou humils per reconèixer que encara ens queda molt per aprendre i generosos per acceptar l’aprenentatge, vingui d’on vingui, o de qui vingui.

A l’escola El Timbal em van ensenyar a estar atent, encuriosit amb tot el que em passava a mi a nivell emocional i corporal per aprendre a reconèixer-ho, controlar-ho i dominar-ho. També a estar alerta a la societat, intentar entendre la pulsió que genera emoció i reacció en els demés i poder extreure’n més eines per experimentar i jugar a escena. Entendre als demés i a tu mateix per poder defensar totes les opcions i criteris dels personatges és fonamental per omplir de sentit i càrrega emocional la proposta escollida. Com copsar-ho i com plasmar-ho és una feina que no podem deixar mai. Si bé és cert que a mesura que treballes vas trobant la teva pròpia metodologia, els teus propis tempos, és important tenir una bona base, eines a les que recórrer a l’hora de plantejar la creació d’un personatge o d’un muntatge escènic. El professorat de El Timbal, i demés mestres amb qui he anat treballant, em van proporcionar un munt d’aquestes eines amb les que complementar la bàsica: un mateix. La consciència i el domini d’un mateix ens permetrà una llibertat escènica que no trobarem si estem pendents d’aspectes aliens a la feina que ens ocupa. Així, si parlem de teatre de text, tampoc podrem treballar a fons si no tenim un domini natural del text al que hem de donar vida (Ja…, ja sé que pot fer molta mandra, però es gaudeix més d’un procés de creació i s’arriba més lluny quan la feina tediosa com el treball de taula s’ha abordat amb compromís). No podem oblidar el domini del cos com a canalitzador de les emocions, expressió viva dels sentiments (i recordem que El Timbal té una reputada tradició corporal). I tampoc restem importància al domini de la veu, que pot remoure i commoure als espectadors amb la precisió amb la que un instrument musical allibera notes o acords.

Ara, en un dels dolços moments de reconciliació amb el Teatre, recordo les paraules d’un dels professors del curs “Escola d’Actor”: “Penseu si voleu estar a platea aplaudint bons muntatges o si voleu rebre, des de l’escenari, el reconeixement a la feina ben feta”.

Àlex Brull, actor i ex-alumne d’Estudis Professionals, Escola d’Actor.

Podeu conèixer el treball de l’Àlex clicant al seu videobook: http://www.youtube.com/watch?v=byGOv9cYcWg

__________________________________________________________________

Tengo una gran deuda con el Arte Dramático. Me tranquiliza saber que el Teatro es generoso y no entiende de rencores. Es cierto: a veces no he tenido lo suficiente en cuenta este oficio de sentimientos y sensaciones pero él no me ha fallado nunca.

Los diecinueve años es una edad en que te gustaría saberlo todo y sabes que te queda todo por aprender. Se vive rápido, muy rápido y, a veces, la curiosidad vital te empuja y te desvía de tu camino vocacional.

Por suerte, un poco por casualidad, causalidad, pude formar parte, como alumno, de la escuela El Timbal justo el año en que se iniciaban los estudios profesionales de “Escuela de Actor”. Los profesores de aquel curso integral dónde se enseñaban diferentes disciplinas, te educaban en el lenguaje y la conciencia escénica, te potenciaban el trabajo y la creación,… fueron unos buenos guías por familiarizarme con el compromiso y el esfuerzo que comporta el trabajo de actor. Es desde entonces que hablo de trabajo.

Está muy bien –de hecho, creo que es necesario- experimentar más allá de las aulas, no perder nunca la curiosidad hacia todo aquello que nos rodea y nos condiciona como seres vivos, no dejarse llevar por la corriente, cuestionarse constantemente el que está pasando y, claro está, divertirse. Sí, sí, divertirse. Independientemente del trabajo y también trabajando. Pero no hemos de olvidar nunca, si nos queremos dedicar a la interpretación, que el oficio de actor es precisamente esto: un oficio. Y nos lo debemos tomar seriamente, prepararnos constantemente, no bajar nunca la guardia. Debemos ser lo suficiente humildes para reconocer que todavía nos queda mucho por aprender y ser generosos para aceptar el aprendizaje, venga de dónde venga, o de quien venga.

En El Timbal me enseñaron a estar atento, a ser curioso con todo lo que me pasaba a mí a nivel emocional y corporal para aprender a reconocerlo, controlarlo y dominarlo. También a estar alerta en la sociedad, intentar entender la pulsión que genera emoción y reacción en los demás y poder extraer más herramientas para experimentar y jugar a escena. Entender a los demás y a ti mismo para poder defender todas las opciones y criterios de los personajes, es fundamental para llenar de sentido y carga emocional la propuesta escogida. Como captarlo y  plasmarlo es un trabajo que no podemos dejar nunca. Si bien es cierto que a medida que trabajas vas encontrando tu propia metodología, tus propios tempos, es importante tener una buena base, herramientas a las que recurrir a la hora de plantear la creación de un personaje o de un montaje escénico. El profesorado del Timbal, y los demás maestros con quienes he ido trabajando, me proporcionaron un montón de estas herramientas con las que complementar la herramienta básica: un mismo. La conciencia y el dominio de uno mismo nos permitirá una libertad escénica que no encontraremos si estamos pendientes de aspectos ajenos al trabajo que nos ocupa. Así, si hablamos de teatro de texto, tampoco podremos trabajar a fondo si no tenemos un dominio natural del texto al que debemos dar vida (Ya…, ya sé que puede hacer mucha pereza, pero se disfruta más de un proceso de creación y se llega más lejos cuando el trabajo tedioso como el trabajo de mesa se ha abordado con compromiso). No podemos olvidar el dominio del cuerpo como canalizador de las emociones, expresión viva de los sentimientos (y recordemos que El Timbal tiene una reputada tradición corporal). Y tampoco restemos importancia al dominio de la voz, que puede remover y conmover a los espectadores con la precisión con la que un instrumento musical libera notas o acordes.

Ahora, en uno de los dulces momentos de reconciliación con el Teatro, recuerdo las palabras de uno de los profesores del curso de “Escuela de Actor”: “Pensad si queréis estar en la platea aplaudiendo los buenos montajes o si queréis recibir, desde el escenario, el reconocimiento al trabajo bien hecho”.

Àlex Brull, actor y ex-alumno de Estudis Professionals, Escola d’Actor.

Podéis conocer el trabajo de Àlex clicando en su videobook: http://www.youtube.com/watch?v=byGOv9cYcWg

 

L’escenificació als cursos de teatre per a nens i joves. Mostres i portes obertes.

Teatre Jove. Amb Anna Rodríguez Balada, Clàudia Serrano, Adam Purtí del Ruste, Marta Rebulà Garí, Quim Ferrer Jori y Alejandro Sànchez.

El teatre, i per extensió les arts escèniques en general,  és una de les més temptadores de les arts. En ell, el participant s’exalta i s’allibera; aspira a divertir-se amb la generosa ambició d’entretenir als demés. A bona part dels pares, que els hi agrada portar els seus fills a fer teatre o dansa, valoren extraordinàriament poder gaudir en algun moment de l’oportunitat de veure’ls en una representació a l’escenari.  I si aquesta representació ofereix la possibilitat de veure els fills interpretant un personatge, expressant-se davant de tothom amb la paraula i el seu cos, encara més.

Tanmateix, no heu pensat que allò que desitgem com a pares -i de vegades com a professors- no és una projecció dels nostres propis desitjos com adults? No estem repetint un model de representació i constrenyint-nos a ell?

No és fàcil dir-li a un jove que potser, tal vegada, no hi haurà representació de final de curs. Ho sabem. És una fita que crea moltes espectactives i genera un bon grapat d’estímuls i motivacions. I això no ho podem oblidar.

Des de fa un temps al nostre Centre hem obert el debat de buscar nous plantejaments per a acompanyar, els nostres programes de formació en Expressió Dramàtica, d’un calendari de mostres o portes obertes que permetin, en primer lloc als propis alumnes, mostrar i experimentar el joc davant d’uns altres, i en segon lloc, oferir la possibilitats als familiars, amics i companys de gaudir i conèixer el treball que els professors estan fent.

La mostra, sessió oberta amb públic, periòdica s’incorpora d’aquesta manera orgànicament al procés d’aprenentatge del grup de treball i dilueix el sentiment i la responsabilitat de mostrar “alguna cosa”  del conjunt d’activitats i experiències que s’han fet al llarg del curs – no sempre un professor sap què ha de ser “aquesta cosa”, què ha d’escollir.

L’EXPRESSIÓ DRAMÀTICA DESENVOLUPA LES CAPACITATS DE COMUNICACIÓ DELS NENS I JOVES, diem al nostre programa de nens i joves.

Molt bé. Fem visible aquest aprenentatge i no deixem pel final de curs allò que ja ha succeït. Doncs, aquests no són estudis ni activitats que es resolguin en resultats. Aquesta és una altra dèria que tenim com adults i que és lícita aplicar a un treball professional.

Aquesta és una activitat d’aprenentatge i creixement personal amb els altres, la possibilitat de potenciar sensibilitats artístiques i capacitats d’expressió i comunicació que no haurien tingut possibilitat de desenvolupar-se als estrictes horaris del medi escolar. Un desplegament de la sensibilitat, les emocions i l’escolta amb els altres que val mil vegades més que una simple “representació de final de curs”.

 

Creure en els teus somnis. Creure en tu.

Sílvia Mielgo, actriu i ex-alumna d'Escola d'actor.

La nostra ex-alumna i actriu Sílvia Mielgo comparteix amb nosaltres les seves reflexions i emocions dins del món de teatre. I li estem molt agraïts. Estem segurs que us interessarà i li sabreu retornar la seva generositat.

” Sempre que la gent em pregunta: ¿A què et dediques? ¿De què treballes?.  jo li contesto: al teatre. I ràpidament em diuen: què guay! I jo sempre li contesto: Si? Tu creus? ”

” Encara me’n recordo d’un dia que una professora de teatre que vaig tenir a Palamós em va dir: Sílvia el teatre et sabrà posar a la pell d’altres persones, t’ensenyarà a escoltar, a entendre i a observar a la gent i l’entorn que t’envolta, però el teatre el que potser no et donarà són diners, així que si t’hi vols dedicar de debò… pensa-ho molt bé”. ”

” Aleshores, jo no m’amoïnava pels calés, jo volia continuar la recerca d’aquest món del teatre, i com que en tota la Costa Brava no hi ha estudis professionals d’arts escèniques, vaig anar a la gran ciutat catalana i vaig iniciar els meus estudis com actriu en el Timbal.”

” Fa dos anys vaig fundar una companyia basada en la improvisació, ja que mon germà estava apunt d’obrir un cafè-teatre i necessitava espectacles. La cosa no va sortir com s’esperava i no es va obrir el local, però la companyia ja estava creada.”

” Entre nosaltres va sortir un espectacle que encara no es sabia massa bé com seria d’inici a fí, complicacions per ser cinc actors diferents, amb ments diverses, amb maneres d’actuar molt variades, objectius dispersos, estils d’attrezzo, escenografia, vestuari diferents, així que al principi entre la il·lusió i la desesperació de notar-nos molt verds, vam fer l’estrena. Després, han estat dos temporades al Llantiol i forces bolos per Catalunya. Tot sobre rodes i, fins i tot, sorpreses on Cia TOONS ja començava a ser un show amb nom de cap i peus.”

” Aquella professora tenia raó, la cosa no era fàcil. El Timbal i altres escoles em van ensenyar a interpretar, a tenir més tècnica (porto dos anys d’estudis personalitzats a Estudis Teatrals Coda), però mai m’havien explicat què fer quan tots els bolos ja estan fets i ja no en tens més.”

” Jo crec que, o ets molt bo en una cosa, saps potenciar-la i tens constància, o ets familiar d’ algú i ja estàs dintre d’aquest món, o tens uns pares que tenen diners per ajudar-te a pagar tot el que es necessita per ser actor, o tens sort.”

” Tenir un currículum, amb bones fotos per ensenyar, fer-te un video-book que et sàpiga vendre bé, amb un bon material, un dossier en cas que sigui una companyia, uns contactes que t’ajudin quan els necessites, uns amics per donar-te sales per assajar, i estar en el moment adient per aquesta feina en concret. És el que es necessita per treballar.”

” Però també, les ganes, l’energia que t’aporten els teus companys en escena, el públic que tens davant i que de vegades es creen situacions màgiques i inexplicables, la família que t’anima a tirar endavant, la part de família que et torna a dir que aquesta professió és millor tenir-la com a hobbie, els amics que et venen a veure sempre, i els que mai t’han vingut a veure i sempre ho tenen present, els dies que estimes al teatre i d’altres que l’odies i no en vols saber res més, el “estar allà” en cartellera sempre. Tot això és com un mal vici. Com més estàs en aquest món més el necessites.”

” Ara estic creant un altre show, amb la meva parella, en Max Woiski, pensant que tot el que es guanyi va per casa, i ara en aquestes èpoques de crisis és perfecte. De moment estem en el procés d’estar creant i descreant, un procés difícil, el guió, l’escenografia, el vestuari, els personatges, les escenes, el ritme, etc. És tot el que t’han ensenyat els professors, però ara s’ha de fer sol, confiant en les teves habilitats, sabent quines són les del teu company i endavant.”

” Tampoc, mai m’hagués imaginat fer teatre al carrer, ni repartir flyers del meu espectacle a les sortides dels grans teatres on va tanta gent, ni frustrar-me perquè no ve ningú perquè juga el Barça o el Real Madrid, que no vull exposar aquí el que penso, ni disfressar-me per fer publicitat per empreses importants. Tampoc, creia que si feia molts càstings la majoria fossin un NO. La qual cosa et fa voler tirar la tovallola més d’un cop i estar-te tota la setmana pensant: “i per què no? I per què a mi no?…”. ”

” Jo vull donar les gràcies perquè el Timbal em va donar una formació increïble, de la qual puc estar molt orgullosa de fer-la servir en els diferents escenaris que he pogut actuar aquests darrers anys i en l’actualitat. A l’escola he pogut conèixer els que ara són els meus companys d’escena i de feina, i també, ens ha donat oportunitats com a companyia. Individualment, el Timbal ha confiat en mi com actriu, en el meu talent, i ho sé perquè gràcies a ells m’he atrevit a desenvolupar la meva comicitat pròpia, i això haver-ho descobert amb ells a sigut per mi un plaer, i personalment, ha sigut genial.”

” I d’això, vull viure, de fer riure a la gent que ve al teatre a desconnectar de la seva avorrida o no rutina. Vull viure del que m’agrada, de veure com la teva gent riu i s’emociona amb tu. Però, la gent que no et coneix de res, també ho fa i et felicita quan surts del teatre i veus que t’esperen per dir-t’ho. Vull viure del que em fa patir i del que em fa viure, que és EL COMPLICAT MÓN DEL TEATRE.”

“Molta merda per tots,

SILVIA MIELGO “

 

Memòries d’una actriu: “anar de bolos”

La Rut Bertran hores abans de que el públic entri a la sala, en ple procés de muntatge

La Rut Bertran, actriu professional especialitzada en teatre per a tots els públics i molt vinculada al El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, ens escriu aquestes reflexions sobre sortir a la carretera i anar de bolos.

“Feina glamourosa. La immensitat de la gent creuen que fer teatre és una feina glamourosa. Potser a alguns nivells i en alguns àmbits si, però en la majoria d’ocasions no ho és. Normalment aquestes ocasions són les que la gent més desconeix. La gent pensa en els famosos, en els actors de sèries o de cinema, però hi ha molta gent i molts teatres que fan una feina menys present, mediàticament parlant , però importantíssima!

Parlaré del cas que jo conec més, per experiència professional: el Teatre per tots els públics (TTP) ( també conegut com teatre infantil, nom que no m’agrada utilitzar).

El TTP ha estat durant força temps una mica menyspreat. Cada vegada està més ben valorat perquè hi ha companyies i actors que fan una molt bona feina, que han picat molta pedra ( i segueixen fent-ho) . Però de vegades, entre els mateixos actors, no es valora prou; es com si … fos un gènere menor, com si els actors que es dediquen a aquest àmbit fossin menys actors. He sentit moltes vegades l’expressió: -Va … fem qualsevol cosa, total, com que és per nens ….  Com si els nens no es mereixessin un gran respecte o no es mereixessin l’esforç de fer les coses ben fetes.

Però anem al gra, anar de bolos vol dir:

Agafar la furgoneta, carregar-hi tot el material d’escenografia, llum, so i el que faci falta , fer els Km que s’hagin de fer ( molts o pocs) , arribar al lloc, muntar la paradeta; escenografia, llum, so…….i si tens temps, escalfar una mica, fer el bolo (o dos o tres bolos), recollir-ho tot, ficar-ho a la furgo, tornar cap a casa, descarregar-ho tot, aparcar la furgo i CAP A CASA, que demà serà un altre dia. Les actuacions entre setmana normalment són en horari escolar, això vol dir que la primera funció pot ser a les 9:30h tranquil·lament, a on sigui, a Lleida per exemple, comptant que la funció sigui tant d’hora, potser t’has d’aixecar a les 5h del matí. Glamour?

De vegades he pensat que tots els actors/actrius haurien de fer unes quantes temporades de bolos de Teatre per tots els públics. Després d’això; o t’encanta o et crema o et curteix i posa a tothom al seu lloc. No. Fer bolos de TTP no és una feina glamourosa. Uf…si a les 9:30h del matí, havent-te llevat a les 5h no sap ni on tens la veu!!!

Ironia a part. Sota el meu punt de vista, la feina que es fa en el TTP és importantíssima per la societat, ja que d’aquesta feina en depèn que els nens, quan siguin adults, tinguin un bon record o no d’anar al teatre, que s’interessin per la cultura. És molt important , que tant els actors com les companyies es prenguin aquesta feina molt seriosament i que facin espectacles acurats, adequats i ben pensats per a les edats a qui van dirigits.

Per als actors és feina d’actor (que ja se sap que un actor moltes vegades ha de treballar fent altres coses). I és tant gratificant quan has fet la feina ben feta…. Veure la cara dels nens/es , inclús dels pares (si l’espectacle està fet amb amor , els pares també disfruten ), quan veus el teatre ple ( els nens han deixat una estona l’ordinador i la Consola!!!) i tot el que t’aporta d’experiència, de passar hores i hores dalt de l’escenari, de tornar-te un tot terreny que pot actuar tant en un súper teatre com a……uf…diria cada lloc….Té un munt de coses positives, tant per als que estem a dalt de l’escenari com per als que estan a la platea.

Li comencem, entre tots, a donar la importància que té?“