RSS

Arxiu d'etiquetes: actors

Manifest Dia Internacional del Teatre, 27 de març 2013, amb Dario Fo.

MANIFEST

El Dia Internacional del Teatre, creat per l’Institut Internacional del Teatre (ITI) i la UNESCO, se celebra, cada any, el 27 de març. Aquest dia s’organitzen, arreu del planeta, milers d’actes teatrals que acostumen a incloure la lectura d’un missatge que, tradicionalment, redacta alguna personalitat del món del teatre a proposta de l’ITI. Enguany, celebrem el 51è aniversari del nostre Dia amb un manifest a càrrec del conegut actor i director italià Dario Fo.

Dario Fo, actor, director, dramaturg i home de teatre complet, premi Nobel de Literatura 1997.

Dario Fo, actor, director, dramaturg i home de teatre complet, premi Nobel de Literatura 1997.

Fa molt de temps, el poder va resoldre la intolerància contra els comediants expulsant-los del país.

Actualment, actors i companyies teatrals tenen dificultats per trobar teatres i espectadors, tot a causa de la crisi. Els dirigents, per tant, ja no estan preocupats per controlar aquells que els citen amb ironia i sarcasme, atès que els actors no tenen espais ni públic a qui adreçar-se.

Al Renaixement, a Itàlia, era just el contrari. Els qui governaven, van haver de fer un esforç important per mantenir a ratlla els Comediants que gaudien d’abundant públic. Se sap que el gran èxode d’actors de Commedia dell’Arte va tenir lloc al segle de la Contrareforma, que va decretar el desmantellament de tots els espais teatrals, especialment a Roma, on van ser acusats d’ofendre la ciutat santa. El Papa Innocent XII, sota pressió d’insistents requeriments de l’ala més conservadora de la burgesia i dels màxims exponents del clero, va ordenar, el 1697, l’eliminació del teatre Tordinona que, segons els moralistes, havia acollit el major nombre de representacions obscenes.

A l’època de la Contrareforma, el cardenal Carlo Borromeo, del nord d’Itàlia, es va consagrar a una fecunda activitat de redempció dels ‘fills milanesos’, tot establint una clara distinció entre l’art, com a la màxima expressió d’educació espiritual, i el teatre, la manifestació d’allò profà i vanitós. En una carta adreçada als seus col·laboradors, que cito de memòria, s’expressa més o menys així:

“Els qui estem resolts a eradicar les males herbes, hem fet els possibles per cremar textos amb discursos infames, per extirpar-los de la memòria dels homes, i alhora perseguir a tots aquells que difonen aquells textos impresos. Però, evidentment, mentre dormíem, el diable ha maquinat amb renovada astúcia.

Fins a quin punt és més penetrant en l’ànima el que els ulls poden veure que el que poden llegir dels llibres d’aquell gènere!? Fins a quin punt, la paraula dita amb la veu i el gest apropiat és més devastadora per a les ments de nens i adolescents que la paraula morta impresa en un llibre!?

Per tant és urgent treure la gent del teatre de les nostres ciutats, com ho fem amb les ànimes indesitjables.”

Per això, l’única solució a la crisi es basa en l’esperança que s’organitzi una gran cacera de bruixes contra nosaltres i especialment contra la gent jove que desitja aprendre l’art del teatre. Una nova diàspora de comediants que, sens dubte, des d’aquesta imposició, provocarà beneficis inimaginables per a una nova representació.

Dario Fo

 
1 comentari

Publicat per a 14 Març 2013 in ESCENA

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Judith Colell, directora de cinema i pedagoga: El rostre com a paisatge / El rostro como paisaje

Ens hem trobat a El Timbal amb la Judith Colell, des de fa uns anys companya al nostre Centre per la seva participació en la formació audiovisual dels nostres actors i actrius, com a mestra en el Màster “L’Actor Cinematogràfic”.

1.     Quan fa que estàs al món del cinema i la televisió?

Gairebé tota la vida, des dels 16 anys, quan un estiu vaig treballar de meritòria amb el director de cinema Antoni Ribas. Als 18 anys, mentre estudiava a la Universitat de Barcelona Història de l’Art, vaig participar per primera vegada com a auxiliar de producció de Jordi Cadena. També vaig anar a la Nova York University, durant sis mesos, tot i que jo ja havia fet moltes coses per aquí.

 2.     Quins dels teus treballs recordes amb especial carinyo?

És difícil. És com demanar-te que triïs un fill. Dels curtmetratges destacaria el fet de conèixer els que bàsicament són part del meu equip actual, el Sergi Gallardo, director de fotografia… Recordo especialment, “Escrit en la pell“, curtmetratge que va ser nominat l’any 1995 als premis Goya. També, és clar, “Dones“, el meu primer llargmetratge, però amb “53 días de invierno” vaig fer un pas endavant en la recerca del meu llenguatge audiovisual. Es comença a veure el meu interès per parlar dels personatges, el primer pla, la càmera en ma. “Elisa K“, llargmetratge dirigit amb el meu marit Jordi Cadena, va ser una sorpresa, va rebre el Premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià i d’altres premis, com el Premi Nacional de Cinema. Va significar un pas endavant importantíssim, un reconeixement en un dels grans festivals del sector. També tinc record molt carinyosos dels encàrrecs fent telemovies, treballs que m’han ajudat a evolucionar com a professional. Són produccions diferents, tenen pressupostos més reduïts, no tens tanta implicació, has de treballar amb una cosa que no és teva, que et ve donada, que treballes aparentment amb menys llibertat, per a una televisió concreta i una audiència concreta…però a mi m’ha permès evolucionar en el meu propi llenguatge. Per exemple, en la telemovie “Fragments“, vaig començar a utilitzar el primer pla abans de fer-ho en “53 días de invierno”. O en l’última què he fet “Radiacions“, on he treballat amb dos actors només que no paren de xerrar, una cosa estranya en els meus treballs, un encàrrec a apartir d’una obra de Julià de Jodar i Enric Juliana. Un treball que m’ha permès treballar amb dos extraordinaris actors: Ferran Rañé i Francesc Orella.  També recordo amb especial estima l’única obra de teatre que he dirigit, “Amor matern“, a l’Espai Brossa, amb la Mercè Managuerra, l’Imma Colomer, la Marina Gatell i la Maria Ribera, tot un aprenentatge del treball amb l’actor.

 3.     Quins aspectes destacaries de la teva manera de treballar coma directora de cinema?

Jo destacaria el treball amb els actors. Per a mi són peces claus. No entenc els directors que van dient que a ells no els interessa el treball amb els actors. L’actor per a mi és la peça clau, de la mateixa manera que dins de l’equip tècnic, per a mi, ho són el director de fotografia i el muntador. La majoria de les meves amigues són actrius. Precisament perquè saben que m’apassionen.

Un altre aspecte que destacaria és, per la mateixa raó, l’ús del primer pla. Per a mi és la recerca de l’ànima del personatge. En el seu rostre cerca l’ànima del personatge.

 4.     Què t’interessa més dels actors?

Bé, gairebé ja ho he dit a la pregunta anterior. M’interessa tot. Poca feina faré amb un actor que no vol col·laborar amb mi. Necessito que siguin persones implicades fins al moll dels ossos. Els permeto que canviïn el diàleg si ho necessiten, és més vull que em proposin, vull que et facin seu el personatge després de les meves explicacions inicials. Sovint m’aporten coses a nivell gestual, de moviment, de vestuari que jo mateixa desconec. No entenc els actors que en els projectes et diuen que ells “només volen ser actors”. M’interessa construir plegats el personatge. M’interessen els actors que són “caps que pensen” i molt implicats en el seu treball.

Quan escric els guions no puc deixar de posar-li cara als personatges, me’ls imagino. En Joaquim Oristrell diu que ell inclús ja pensa en l’actor o actriu que voldria que ho fes. Però jo em pregunto, i si després no el puc tenir? Quina putada! Per això quan faig els càsting em deixo portar per allò que m’aporten els actors en aquell moment i sovint acabo triant actors que no s’assemblen en res a la imatge que tenia quan escrivia i preparava el guió.

M’agrada repetir amb els actors que m’aporten i s’impliquen. Ha estat un plaer treballar amb actrius com ala Montse German, la Sílvia Munt, L’Aina Clotet, la Maria Pau Pigem, Mercedes Sampietro, o actors com l’Alex Brendemühl, Francesc Orella o Ferran Rañé.

Quan als nous actors i actrius estic absolutament oberta a provar-los i conèixer els seus treballs.

 5.     Tu ets un dels professors i professionals dels medis audiovisuals que participa al Màster anual “L’actor cinematogràfic” a El Timbal des de pràcticament els seus inicis. Com valores la teva experiència i participació en ell?

Brutal! El Màster m’ha aportat la possibilitat de treballar amb actors i actrius en formació. He fet grans amics.

Judith Colell, directora de cinema

Jo crec que els aporto coses i ells m’aporten a mi. M’agrada molt la docència. és la possibilitat també de fer i cantera i descobrir en ella gent nova, i tenir-los a prop dels projectes que treballes. Per a mostra dels màster, en Joaquim Oristrell, qui no ha deixat de comptar amb actors i actrius dels seus cursos.

 6.     Què destacaries del seu format anual i de la participació en el mateix de professionals del cinema i especialistes en la formació de l’actor?

El seu format encertadíssim, perquè als cursos intensius -que tots fem, no em descarto- no es pot fer res més que un tastet, no es pot aprofundir. El Màster et permet treballar amb cinc professionals diferents, cinc maneres diferents. I tens una continuïtat. I un seguiment permanent de la teva evolució. Fas un bon grapat d’escenes i treball individuals amb la càmera, treballes amb els/les teus/teves companys/es.

 7.     Ara impartiràs aquest estiu un curs intensiu per a actors. Quins són els objectius més importants d’aquest curs?

L’he titulat “El rostre com a paisatge” perquè treballarem el primer pla. Quan t’arriba gent de teatre aquest treball és la part que més desconeixen, menys tractada lògicament als seus estudis escènics. I als medis audiovisuals és fonamental. El rostre reflex de l’ànima del personatge, treballar la mirada, la transmissió del subtexte. Trobar el “menys és més”.

 8.     Actualment compagines el teu treball professional amb la gestió formant part de la direcció de l’Acadèmia de Cinema Espanyol. Què subratllaries de la tasca que esteu fent a l’Acadèmia?

Ens hem trobat en un moment complicat per la cultura en aquest país. I de retruc pel cinema. no només per la crisi sinó per la manca d’interès cap la qüestió cultural. És un moment difícil. L’Acadèmia no pot fer res de cara a canviar la legislació, som un miler de persones, però si podem recolzar el cinema espanyol. Encara que això també és difícil. Tenim una part de la premsa, des de fa temps, que no para de dir que “el cinema espanyol és dolent”. És clar que tenim pel·lícules dolentes però no més que qualsevol cinematografia. Al contrari, quan surt fora d’Espanya – i fa poc he estat de jurat al Festival de Nantes- la nostra cinematografia és de les més valorades. Volem canviar això. La industria cinematogràfica és de les menys subvencionades de les industries al nostre país. No és veritat que estiguem sobre subvencionats, doncs, retornem més diners a l’Estat dels que ens són deixats. Per altra banda, som una de les industries cinematogràfiques menys protegides.

Però en fi, el nostre treball és de miqueta en miqueta difondre la marca Espanya, i la marca Catalunya. Convèncer que els diners a invertir en cultura són tan poquets i tenen un retorn tan gran (econòmicament i de donar-nos a conèixer fora d’Espanya) que cal apostar de valent. Si la manera de pensar, sentir i imaginar pròpia es perd, és perd  la cultura d’un país. En el moment que la cultura europea sigui una altra cultura (la nordamericana, per exemple), ja no té sentit res. ”

Gràcies, Judith.

Judith Colell participa com a mestra en el Màster “L’actor cinematogràfic”.


 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Les expectatives i els prejudicis en els alumnes que volen ser actors

Joan Llobera i Eleisa Starke, 1er Escola d'Actor 2011-2012, en "Paradís Oblidat", de David Plana. Treball d'interpretació.

Acabo d’arribar de Chicago, és la primera vegada que vaig als Estats Units. Només quan hi vas a un lloc comences realment a conèixer què passa en aquest lloc. I així ha estat aquesta vegada. Alguns dels meus prejudicis sobre els nord-americans han caigut, ja no em serveixen. No és la meva intenció parlar-vos del meu viatge als Estats Units, però em va com anell al dit començar d’aquesta manera.

Mireu, quan ens arriben els alumnes als cursos de formació de l’actor – i en bona mesura també als altres cursos d’interpretació i teatre bàsic– hem de tenir els ulls ben oberts com a professors per adonar-nos amb quins prejudicis -judicis previs- també hi arriben. I aquests prejudicis són realment continguts que hem de tenir molt presents, doncs, probablement hauran de guiar-nos les nostres sessions inicials i de vegades molt més temps, tot un trimestre i encara més. De fet, si estem atens sempre ens poden servir d’indicis en el procés d’aprenentatge.

I per què ho són d’importants? Quan un alumne t’arriba, arriba amb expectatives del que trobarà o no en les classes que rebrà. Aquestes espectactives, al marge de la informació que pugui tenir del curs ( en qualsevol cas, hem de pensar que haurà disposat en el seu moment de la informació necessària per decidir-se finalment a fer-lo),  han estat també estimulades per les creences i il·lusions personals, i aquestes hi participen també del bagatge d’experiències que ha anant adquirit.

És sorprenent sovint observar què poc es coneixen a si mateixos els alumnes quan hi arriben a l’escola. Certament no varia massa del coneixement que per mitjana tenim d’un mateix tots plegats . Però el tema és important, perquè la imatge que hi tenim interfereix moltes vegades en la manera d’actuar, doncs sovint genera limitacions i prejudicis. I tot plegat limita la llibertat i el desenvolupament de l’expressió.

No és prou important doncs que com a professors i pedagogs ens fixem en aquests aspectes? Difícilment podrà un aspirant a actor copsar i comprendre bona part dels fonaments tècnics i expressius que els hi donem si prèviament no li hem dedicat també temps a conèixer la seva percepció de les coses.

Els problemes de l’actor, si els seus medis expressius estan preparats,  són generalment o bé de comprensió o de concentració.

Si els problemes són de concentració, estem davant essencialment d’un problema de tècnica actoral. Però si el problema es produeix per una manca en la comprensió de la situació que està jugant, hem de esbrinar on hi rau. Si:

a) En la manca d’informació sobre l’obra, l’autor, el seu context?

b) O/I en un bloqueig produït per limitacions i prejudicis que el propi actor porta amb ell, i que acostumen no sempre a ser conscients?

En el primer cas, el problema pot tenir vies de solució si busquem la informació que no tenim i la posem en comú dins el grup de treball. En el segon cas, el camí és més complicat, i cal ajudar a l’alumne a ser conscients d’aquestes autolimitacions i prejudicis per a acceptar-los. Un cop es coneixen es poden utilitzar fins i tot en benefici de la pròpia actuació. però si continuen sent desconeguts per a nosaltres, continuarem sent víctimes d’aquests.

Ricard Boluda

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Abril 2012 in PEDAGOGIA

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , ,

Creure en els teus somnis. Creure en tu.

Sílvia Mielgo, actriu i ex-alumna d'Escola d'actor.

La nostra ex-alumna i actriu Sílvia Mielgo comparteix amb nosaltres les seves reflexions i emocions dins del món de teatre. I li estem molt agraïts. Estem segurs que us interessarà i li sabreu retornar la seva generositat.

” Sempre que la gent em pregunta: ¿A què et dediques? ¿De què treballes?.  jo li contesto: al teatre. I ràpidament em diuen: què guay! I jo sempre li contesto: Si? Tu creus? ”

” Encara me’n recordo d’un dia que una professora de teatre que vaig tenir a Palamós em va dir: Sílvia el teatre et sabrà posar a la pell d’altres persones, t’ensenyarà a escoltar, a entendre i a observar a la gent i l’entorn que t’envolta, però el teatre el que potser no et donarà són diners, així que si t’hi vols dedicar de debò… pensa-ho molt bé”. ”

” Aleshores, jo no m’amoïnava pels calés, jo volia continuar la recerca d’aquest món del teatre, i com que en tota la Costa Brava no hi ha estudis professionals d’arts escèniques, vaig anar a la gran ciutat catalana i vaig iniciar els meus estudis com actriu en el Timbal.”

” Fa dos anys vaig fundar una companyia basada en la improvisació, ja que mon germà estava apunt d’obrir un cafè-teatre i necessitava espectacles. La cosa no va sortir com s’esperava i no es va obrir el local, però la companyia ja estava creada.”

” Entre nosaltres va sortir un espectacle que encara no es sabia massa bé com seria d’inici a fí, complicacions per ser cinc actors diferents, amb ments diverses, amb maneres d’actuar molt variades, objectius dispersos, estils d’attrezzo, escenografia, vestuari diferents, així que al principi entre la il·lusió i la desesperació de notar-nos molt verds, vam fer l’estrena. Després, han estat dos temporades al Llantiol i forces bolos per Catalunya. Tot sobre rodes i, fins i tot, sorpreses on Cia TOONS ja començava a ser un show amb nom de cap i peus.”

” Aquella professora tenia raó, la cosa no era fàcil. El Timbal i altres escoles em van ensenyar a interpretar, a tenir més tècnica (porto dos anys d’estudis personalitzats a Estudis Teatrals Coda), però mai m’havien explicat què fer quan tots els bolos ja estan fets i ja no en tens més.”

” Jo crec que, o ets molt bo en una cosa, saps potenciar-la i tens constància, o ets familiar d’ algú i ja estàs dintre d’aquest món, o tens uns pares que tenen diners per ajudar-te a pagar tot el que es necessita per ser actor, o tens sort.”

” Tenir un currículum, amb bones fotos per ensenyar, fer-te un video-book que et sàpiga vendre bé, amb un bon material, un dossier en cas que sigui una companyia, uns contactes que t’ajudin quan els necessites, uns amics per donar-te sales per assajar, i estar en el moment adient per aquesta feina en concret. És el que es necessita per treballar.”

” Però també, les ganes, l’energia que t’aporten els teus companys en escena, el públic que tens davant i que de vegades es creen situacions màgiques i inexplicables, la família que t’anima a tirar endavant, la part de família que et torna a dir que aquesta professió és millor tenir-la com a hobbie, els amics que et venen a veure sempre, i els que mai t’han vingut a veure i sempre ho tenen present, els dies que estimes al teatre i d’altres que l’odies i no en vols saber res més, el “estar allà” en cartellera sempre. Tot això és com un mal vici. Com més estàs en aquest món més el necessites.”

” Ara estic creant un altre show, amb la meva parella, en Max Woiski, pensant que tot el que es guanyi va per casa, i ara en aquestes èpoques de crisis és perfecte. De moment estem en el procés d’estar creant i descreant, un procés difícil, el guió, l’escenografia, el vestuari, els personatges, les escenes, el ritme, etc. És tot el que t’han ensenyat els professors, però ara s’ha de fer sol, confiant en les teves habilitats, sabent quines són les del teu company i endavant.”

” Tampoc, mai m’hagués imaginat fer teatre al carrer, ni repartir flyers del meu espectacle a les sortides dels grans teatres on va tanta gent, ni frustrar-me perquè no ve ningú perquè juga el Barça o el Real Madrid, que no vull exposar aquí el que penso, ni disfressar-me per fer publicitat per empreses importants. Tampoc, creia que si feia molts càstings la majoria fossin un NO. La qual cosa et fa voler tirar la tovallola més d’un cop i estar-te tota la setmana pensant: “i per què no? I per què a mi no?…”. ”

” Jo vull donar les gràcies perquè el Timbal em va donar una formació increïble, de la qual puc estar molt orgullosa de fer-la servir en els diferents escenaris que he pogut actuar aquests darrers anys i en l’actualitat. A l’escola he pogut conèixer els que ara són els meus companys d’escena i de feina, i també, ens ha donat oportunitats com a companyia. Individualment, el Timbal ha confiat en mi com actriu, en el meu talent, i ho sé perquè gràcies a ells m’he atrevit a desenvolupar la meva comicitat pròpia, i això haver-ho descobert amb ells a sigut per mi un plaer, i personalment, ha sigut genial.”

” I d’això, vull viure, de fer riure a la gent que ve al teatre a desconnectar de la seva avorrida o no rutina. Vull viure del que m’agrada, de veure com la teva gent riu i s’emociona amb tu. Però, la gent que no et coneix de res, també ho fa i et felicita quan surts del teatre i veus que t’esperen per dir-t’ho. Vull viure del que em fa patir i del que em fa viure, que és EL COMPLICAT MÓN DEL TEATRE.”

“Molta merda per tots,

SILVIA MIELGO “

 
3 comentaris

Publicat per a 10 Abril 2012 in ESCENA, FORMACIÓ ACTORS

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,