RSS

Tenim un nou blog / Tenemos un nuevo blog. El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica

Amigos y amigas, hemos cambiado nuestra URL del Blog. A partir de ahora podéis encontrarnos en:

http://www.escolateatre.com/blog

Os esperamos.

02

 
Deixa un comentari

Posted by a 28 gener 2014 in PEDAGOGIA

 

Tennessee Loves Barcelona. TNC

LaRosaTatuadaTNCAquí va una recomanació imperdible:

«Tinc molt d’interès en conèixer-lo personalment  i l’espero aquesta tarda», firmat Tennessee Williams.

Aquesta és la nota que va rebre Antonio de Cabo l’estiu del 1951 i que va causar-li  “una gra impressió” com explicava a l’article “Mi primer encuentro con Tennessee Williams“, publicat a la revista Primer Acto el 1959. “Aquelles breus paraules- aclareix de Cabo– significaven que horas després em trobaria davant d’un dels autors més importants del teatre nord-americà i mundial” .  Un autor al que ell admiraba profundament. No en va, de Cabo va estrenar El zoo de cristal a Barcelona, al Teatro de Cámara que ell havia fundat amb Rafael Richard quan encara no s’havia fet cap obra de Tennessee Williams al nostre país.

Tot just arribat a Barcelona, doncs,  l’autor  va voler veure’s amb l’home que l’havia introduït al país, i li explicà els motius que el portaven des de Roma fins a la nostra ciutat. Allà havia conegut a l’Anna Magnani i   volia escriure un drama per a ella, “però a la capital italiana –va precisar– em faltava la tranquil·litat necessària per a escriure”. Masses amics i compromisos socials… Va explicar-li també que volia conèixer directament el caràcter espanyol, que només coneixia a través de les obres de Lorca, per les qui sentia   una gran admiració. Volia captar l’esperit lorquià per la que havia de ser la seva “gran tràgica italiana“.  Potser en Tennessee havia confós Barcelona amb Sevilla…(?!)

Sigui com sigui, explica de Cabo que durant els dies posteriors, van parlar durant hores a la platja sobre l’obra. Una obra que, segons el mateix Williams, estava escrivint amb una rapidesa poc habitual en ell. Un mes després, aquesta obra escrita a l’Hotel Colon, on s’allotjava, portaria per títol La Rosa Tatuada. El seguent pas, després de la merescuda celebració, seria  agafar un avió cap a Roma, on li llegiria aquesta primera versió a Magnani.

També  explica que al enlairar-se l’avió de l’aeroport del Prat, va veure com l’obra “emprenia el seu vol cap a la fama internacional dins el maletí de mà– afegeix- d’en Tennessee Williams“. El vol Barcelona (o era Sevilla?!)-Roma-Broadway-Hollywood acabava d’enlairar-se.

Montse Bernad

 La Rosa Tatuada es va estrenar a Broadway al 1951 i el 1955 es va traslladar a la gran pantalla de la mà de Daniel Mann i protagonitzada per Anna Magnani i Burt Lancaster. L’actriu va aconseguir un Òscar el 1956 per la seva interpretació de Serafina delle Rose.

Actualment i fins el 2 de Febrer la podeu veure a la Sala Gran del TNC, amb direcció de Carlota Subirós i amb la Clara Segura com a Serafine.

 
Deixa un comentari

Posted by a 20 gener 2014 in ESCENA

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Escriure un cop has rentat els plats. Blanca Bardagil.

La dramaturga i directora, Blanca Bardagil. Fotografia d'Ana Zaragoza.

La dramaturga i directora, Blanca Bardagil. Fotografia d’Ana Zaragoza.

La dramaturga i directora de teatre, Blanca Bardagil, impartirà a El Timbal, del 2 al 26 de febrer, el monogràfic “Com començar a escriure una obra de teatre“. A continuació comparteix amb tots nosaltres alguns aspectes del seu ofici d’escriptora.

“Escriure és tan íntim que cadascú té els seus petits rituals. Més enllà de manies i vicis personals, però, cada text requereix un tracte especial i concret. I és així com mica en mica l’escriptor va coneixent els seus costums secrets per aconseguir resultats productius. Jean Kerr va dir que no es pot fer res més que escriure un cop ja has rentat els plats.

Hi ha qui només pot fer-ho en una determinada franja horària. Per exemple, Stephen King ho fa durant els matins: És quan tinc ganes d’escriure. I normalment va des de les vuit fins al migdia o la tarda. És quan estic millor. L’escriptora Amélie Nothomb es lleva cada dia a les quatre de la matinada per escriure fins a les vuit: Escric tots els dies de la meva vida i necessito estar en dejú, buida, famolenca. Quan menjo no sé què em passa, però em succeeix quelcom que m’impedeix estar en la meva plenitud. I més enllà dels horaris, cadascú troba les seves particulars formes de crear. Algú necessitarà allunyar-se del teclat per escriure a mà, en una llibreta, com fa Sanchis Sinisterra; hi ha qui buscarà el silenci absolut, com Quim Monzó; i alguns, en canvi, escoltaran música, com Juan Marsé; potser hi ha qui buscarà bars plens de gent, i qui necessitarà la solitud, com Patricia Highsmith: no puc escriure si hi ha algú més a casa, encara que sigui la dona de la neteja. I és que ser capaç de crear les situacions idònies al teu voltant per escriure és bàsic.

Jo, ara mateix, estic escrivint a ritme de Leonard Cohen, en pijama, mirant el mar, i amb el Google obert. No en sé, d’escriure sense tenir connexió a internet. Si algun cop no n’he tingut, m’he escapat de l’aïllament forçat i he acabat amagant-me al cul d’algun bar amb connexió wifi, allargant amb petits glops un suc de fruites exòtiques, i fent esforços per ser immune a les converses de les taules del costat, al so de la tele a tot drap penjada al sostre, i al cataclong-cataclang dels plats amunt i avall. Internet és una de les meves eines més preuades. Perquè molt sovint em passa que els personatges saben coses que jo no sé. I aleshores, les busco. Les busco on sigui.

Moment d'assaig amb Blanca Bardagil. Fotografia de Roser Blanch.

Moment d’assaig amb Blanca Bardagil. Fotografia de Roser Blanch.

I és que escriure no és només teclejar. Per mi, escriure també és posar al Google “Nothomb Amor a l’art” per poder citar les paraules exactes que vaig llegir fa temps. I de vegades escriure també és consultar un llibre, i fins i tot llegir-lo sencer. O buidar calaixos buscant una llibreta on et sembla recordar que un dia hi vas apuntar alguna cosa que potser ara et pot servir. O demanar-li a un amic que t’expliqui coses sobre un tema que tu desconeixes i que ell n’és un entès. O fins i tot, escriure pot ser mirar una pel·lícula. És per això que de vegades escric deu pàgines en cinc minuts. I de vegades escric cinc frases en deu dies.

Després d’una llarga jornada de feina, si algú em pregunta que si he treballat gaire i que quantes pàgines tinc, callo uns segons pensant en si la veritat és la resposta que vol sentir: Que no en tinc cap, que tot just vaig per la primera, perquè l’he fet i refet mil vegades, però que avui he trobat un docuental molt interessant que m’ha servit per a escriure tres rèpliques força divertides. I no sempre és fàcil d’entendre per l’interlocutor, però el temps que dediques a escriure no és mai proporcional al volum resultant. Tal com va dir Mark Twain: Normalment es necessiten més de tres setmanes per a preparar un discurs improvisat.

Blanca Bardagil. “Com començar a escriure una obra de teatre”, del 2 al 26 de febrer de 2014. Cliqueu aquí per a més informació.

 
Deixa un comentari

Posted by a 13 gener 2014 in ESCENA, PEDAGOGIA

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , ,

Experiència coma actriu titellaire (2) : L’ofici de titellaire.

Mònica Cordomí, actriu i professora d'interpretació.

Mònica Cordomí, actriu i professora d’interpretació.

L’ofici de titellaire

El treball de les titelles moltes vegades ha estat subestimat pels actors i actrius. Sembla una feina senzilla, una feina que qualsevol actor pugui fer. Realment és així?

Parlem de l’ofici. L’ofici de titellaire t’exigeix certs requisits. Perquè és un ofici, però és també una forma de comunicar-se, una filosofía, una sensibilitat. El teatre de les titelles té una funció social i pedagògica, no tan sols artística.

I a nivell actoral i tècnic, com són les titelles?
El treball de titelles obviament t’exigeix un nivell alt de: concentració, ritme i escolta; i et demana tenir un bon sentit lúdic i una bona capacitat d’improvisació. Com a actriu no tan sols he pogut entrenar tots aquests aspectes, sinó que també m’ha permès un aprenentatge molt específic i ric d’alguns aspectes que altres formes teatrals no contenen.

La riquesa d’aprendre tècniques de manipulació diverses (segons els tipus de titella i objecte) fa que entrenis, per exemple, la psicomotricitat fina.
La concreció a l’hora de manipular, fa que l’actor prengui consciencia sobre els moviments i ritmes concrets de cada titella. Això traslladat a qualsevol àmbit teatral, t’ajuda a definir, a concretar, a precisar de forma més neta i més expressiva els moviments del personatge.

Com podriem classificar les titelles?
És difícil fer una classificació exacta, ja que existeixen les titelles, els parents de les titelles, i molts objectes que poden ser utilitzats com a titelles.
Però de forma orientativa, podriem considerar com a titelles tradicionals: les titelles de dit, les de gua, les de fil,  les de boca (com els coneguts “muppets”), les de varilla, les ombres xinesques, les planes, les titelles de taula, els gegants…
Moltes d’elles poden ser: simples o articulades, manipulades per un individu, dos individus, o per un col·lectiu.

Podem considerar com a parents de les titelles, per exemple, els capgrossos, o les màscares. Una màscara, igual que una titella, t’aporta tota la informació sobre la personalitat del personatge. Aquesta personalitat hauria d’ajudar a manipular la titella i a construir corporalment el personatge. Com diu Paco Paricio, en la titella: el moviment és la vida, els ulls l’ànima, el nas la intenció. La personalitat la porta escrita a la cara.

Què més podem utilizar com a titella? Les parts del cos. És internacional i de tots els temps utilitzar les mans i els dits com a titella per a jocs cap als més menuts.
Els objectes també poden ser utilitzats com a titella: un paraigües, un despertador… Aquí el repte és aconseguir que aquest objecte deixi de ser un objecte inanimat i cobri vida. El secret està en buscar i trobar els gestos idonis per a crear aquesta vitalitat en l’objecte.

Treballar i donar vida a objectes és un repte, però fer-ho amb materials concrets, pot ser-ho encara més: Una tela, uns fulls, uns plàstics…
Sigui quina sigui la classificació dels tipus de titelles, em sembla molt acertada la definició que fa  Paco Paricio sobre les titelles en el seu llibre de “Títeres y demás parientes”: un títere es un muñeco que tiene vida porque el titiritero lo anima mediante algún mecanismo y cuenta con él una historia.

Mònica Cordomí

______________________________________

 
1 comentari

Posted by a 8 gener 2014 in ESCENA

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Tot creant / Creando. Taller de formación. Estudios Profesionales El Timbal

Alumnes de Segon 2013-2014 Estudis Professionals.

Alumnes de Segon 2013-2014 Estudis Professionals.

Parlem de creació i de teatre i de col·lectivitat. Teatre de creació col·lectiva. Un tipus de teatre que a Europa sosté gran part dels actors i actrius. Un teatre que genera companyies, que genera espectacles actuals, ja siguin de crítica, abstractes o espectacles que mostren les relacions humanes. Espectacles que pertanyen a la companyia que els crea, a cadascun dels actors i actrius. Uns actors desmitificats. Un teatre proper a la gent.

Teatre de creació col·lectiva. Un grup d’actors i actrius s’uneix per crear un espectacle. Normalment hi ha un director i a vegades un dramaturg, un dissenyador, un músic… Entren a la sala d’assaig sense res: ni un text, ni objectes, ni escenografia ni vestuari. Res. El buit total. El risc.

I comencem.

Aquest és el punt de partida del Taller de Creació dels alumnes de segon d’Escola d’Actor. Així és com vam començar. Punt essencial: ja no som alumnes en una classe, som una companyia i tots som responsables del resultat. Tots tenim veu i vot. Al final, el director decideix.

Però, què volem fer? I com? Demano temes. Quins temes ens interessen. I la imaginació comença a volar. Cal apuntar-ho tot. Tot és vàlid. Primer aprenentatge: no hi ha censura. Fins i tot la idea que pensem que és ridícula cal que sigui dita, proposada. Passem pel reialme dels temes abstractes, pels temes que tot i semblar diferents són totalment idèntics, pels temes que no són temes sinó estils i finalment arribem als temes específics. Els apuntem tots en petits post-its que enganxem en un paper d’embalar. Els agrupem per temàtiques, ens ho mirem, pensem possibilitats, opinem.

Ha arribat l’hora. Votació. I el tema està decidit. Nou paper d’embalar. Mil idees d’escenes i mil idees de com fer-les. Mil post-its enganxats de nou.

I comencem.

Provem. Trobem. Ens perdem. Repetim. Afinem. Organitzem. Utilitzem els nostres talents (algú canta? tenim algun músic al grup?). Generem diferents escenes a partir de diferents estils i moltes idees. I cada idea s’ha de provar. No és vàlid desestimar idees sense haver-les intentat a l’espai. I ens n’adonem que les perfectes no funcionen tant bé com pensàvem i que les imperfectes poden generar escenes espectaculars.

I ara, com unim les escenes? Cal trobar un arc dramàtic, un fil conductor? El busquem, en parlem, en trobem uns quants, funcionen? I mentrestant, cal a donar forma a les nostres escenes.

I comencem.

Comencem pel principi de nou. Escena número 1. L’inici. El provem. El retoquem. I repetim. Repetim. Repetim. I tornem a repetir. Fins que surti exactament com volem. I els minuts passen. I nosaltres repetim. Hem de ser específics i precisos. Ara algú ha anat tard, ara algú se li ha oblidat un dels moviments, ara no ens estem escoltant, ara el ritme s’ha perdut. I repetim, tants cops com faci falta. Hi som molt a prop. I al final de l’assaig surt exactament com volíem.

I al cap de dos dies ens retrobem. Nou assaig. Cal generar més material. Cal donar forma a les següents escenes. Cal crear.

I comencem.

Roger Ribó

El Taller de Creació del pla d’estudis Escola d’Actor. Estudis Professionals de El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, es presentarà el proper dia 24 de gener de 2014, al Centre Cívic Can Felipa de Poble Nou, a les 20 hores.

_______________________________________________

Alumnes de Segon 2013-2014 Estudis Professionals.

Alumnes de Segon 2013-2014 Estudis Professionals.

Hablamos de creación y de teatro y de colectividad. Teatro de creación colectiva. Un tipo de teatro que en Europa sostiene gran parte de los actores y actrices. Un teatro que genera compañías, que genera espectáculos actuales, ya sean de crítica, abstractos o espectáculos que muestran las relaciones humanas. Espectáculos que pertenecen a la compañía que los crea, a cada uno de los actores y actrices. Unos actores desmitificados. Un teatro próximo a la gente. 

Teatro de creación colectiva. Un grupo de actores y actrices se une para crear un espectáculo. Normalmente hay un director y a veces un dramaturgo, un diseñador, un músico… Entran en sala de ensayo sin nada: ni un texto, ni objetos, ni escenografía ni vestuario. Nada. El vacío total. El riesgo. 

Y empezamos. 

Este es el punto de partida del taller de Creación de los alumnos de segundo de Escuela de Actor. Estudios Profesionales. Así es como empezamos. Punto esencial: ya no somos alumnos, somos una compañía y todos somos responsables del resultado. Todos tenemos voz y voto. Al final, el director decide.

Pero, ¿qué queremos hacer? ¿Y cómo? Pido temas. Qué temas nos interesan. Y la imaginación empieza a volar. Hace falta apuntarlo todo. Todo es válido. Primer aprendizaje: no hay censura. Incluso la idea que pensamos que es ridícula es preciso que sea dicha, propuesta. Pasamos por el reino de los temas abstractos, por los temas que aún pareciendo diferentes son totalmente idénticos, por los temas que no son temas sino estilos,  y finalmente llegamos a los temas específicos. Los apuntamos todos en pequeños post-its que enganchamos en un papel de embalar. Los agrupamos por temáticas, nos lo miramos, pensamos posibilidades, opinamos. 

Ha llegado la hora. Votación. Y el tema está decidido. Nuevo papel de embalar. Mil ideas de escenas y mil ideas de cómo hacerlas. Mil post-its enganchados de nuevo.

Y empezamos.

Probamos. Encontramos. Nos perdemos. Repetimos. Afinamos. Organizamos.
Utilizamos nuestros talentos (¿alguien canta? ¿Tenemos algún músico al grupo?). Generamos diferentes escenas a partir de diferentes estilos y muchas ideas. Y cada idea se debe probar. No es válido desestimar ideas sin haberlas intentado en el espacio. Y nos damos cuenta que las perfectas no funcionan tan bien como pensábamos y que las imperfectas pueden generar escenas espectaculares.

Y ahora, ¿cómo unimos las escenas? ¿Hace falta encontrar un arco dramático, un hilo conductor? Lo buscamos, hablamos, encontramos unos cuántos, ¿funcionan? Y
mientras tanto, hace falta a dar forma a nuestras escenas.

Y empezamos.

Empezamos por el principio de nuevo. Escena nº 1. El principio. Lo probamos. Lo retocamos. Y repetimos. Repetimos. Repetimos. Y volvemos a repetir. Hasta que salga exactamente como queremos. Y los minutos pasan. Y nosotros repetimos. Debemos ser específicos y precisos. Ahora alguien ha ido tarde, ahora alguien se le ha olvidado uno de los movimientos, ahora no nos estamos escuchando, ahora el ritmo se ha perdido. Y repetimos, tantas veces como haga falta. Estamos muy cerca. Y al final del ensayo sale exactamente como queríamos.

Y al cabo de dos días nos reencontramos. Nuevo ensayo. Hace falta generar más material. Hace falta dar forma a las siguientes escenas. Hace falta crear.

Y empezamos.

Roger Ribó

El Taller de Creación, asignatura del plan de estudios Escuela de Actor. Estudios Profesionales de El Timbal, Centro de Formación y Creación Escénica, se presentará el próximo día 24 de enero de 2014, en el Centro Cívico Can Felipa de Poble Nou, a las 20 horas.


 
Deixa un comentari

Posted by a 16 Desembre 2013 in FORMACIÓ ACTORS, PEDAGOGIA

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Teatro del Barrio, una cooperativa de cultura responsable. Alberto San Juan

Queremos compartir con vosotros el artículo de Paula Corroto aparecido en Eldiario.es, el pasado 28 de noviembre de 2013.

El actor Alberto San Juan.

El actor Alberto San Juan.

El actor Alberto San Juan monta junto a otras siete personas Teatro del Barrio, una cooperativa de cultura responsable que lucha por el cambio político

Este movimiento cultural y social contará con una programación teatral y de reflexión política en la sala Triángulo de Madrid que comenzará el próximo 4 de diciembre

Entre los actores participantes se encuentran Sergi López y José Sacristán. También habrá charlas de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH)

Se acabó ir detrás de una pancarta y después regresar a casa y al plato caliente. Terminaron los gritos de consignas y eslóganes a golpe de megáfono para más tarde olvidar el discurso. El actor Alberto San Juan ha participado en numerosas manifestaciones y reivindicaciones políticas y las conoce bien, pero ese tiempo ha pasado. El vendaval de recortes en servicios sociales y el IVA cultural del 21% arrecian demasiado, y como dice su colega, el economista Mario Sánchez-Herrero, toca cambiar la estrategia: “Ya no hay que conformarse con salir a la calle, sino que la transformación tiene que ser de base. Ahora se trata de crear un vehículo que traslade los mensajes políticos a la sociedad, crear proyectos transformadores”.

Eso es, precisamente, Teatro del Barrio, una cooperativa de consumo cultural, que San Juan ha montado junto a otros siete colegas –la mayoría en las antípodas del mundo de la cultura- con el fin de “cuestionar la auténtica fuente de poder, que no son los Gobiernos ni los políticos, sino el poder económico”, afirma Sánchez-Herrero. Un proyecto que tiene ecos de la Associazione Nuova Scena que montó el Nobel Dario Fo en 1968 y que comenzará a funcionar este 4 de diciembre con la actuación de La Shica en la sala Triángulo, en el barrio de Lavapiés (Madrid).

“Todo esto empezó hace unos meses. Yo quería implicarme en la lucha ciudadana a través de mi trabajo para construir esta sociedad. No quería limitarme sólo a denunciar. Quería ofrecer información política para el cambio y derribar muros como el de la ignorancia y la apatía”, explica San Juan, en quien brotó esta necesidad cuando se puso a trabajar con la obra Autorretrato de un joven capitalista español, un montaje en el que describía la caída vivida por muchas personas cuando todo saltó por los aires.

Un modelo innovador

Poco a poco, el proyecto, que en principio iba a limitarse a la programación teatral de la Triángulo, fue creciendo. Muchas otras personas fueron interesándose. Entre ellas los economistas de la Plataforma Som Energía, Sánchez-Herrero y Cote Romero. Y fue hace mes y medio, cuando en una casa que el actor tiene en Zarzalejo, un municipio de la sierra madrileña, comenzó a florecer la idea de que aquello tenía que ser mucho más que teatro. “Nos reunimos allí porque estábamos trabajando en el suministro eléctrico de esta casa, que no tenía, y vimos que el proyecto debía ser mucho más innovador. Que no hubiera sólo contenido artístico, sino también formal”, insiste Sánchez-Romero.  “Estamos ante una guerra del capitalismo que está depauperando a la sociedad. Había que hacer otra cosa y transmitir a la sociedad que los ciudadanos tienen que ser propietarios y gestores de los medios de producción”, añade San Juan.

Era la forma de hacer de la cultura algo más que espectáculo y ocio. Con la idea asentada comenzaron las llamadas a los movimientos sociales, a catedráticos, a todos aquellos que quisieran implicarse en algo más que el oropel. Y fueron dándole forma a la estructura. “Para ser coherente con lo que queríamos trabajar, que es una cultura responsable, tenía que ser asamblearia”, manifiesta Iñaki, arquitecto y otro de sus miembros. Para ponerla en marcha escogieron el mismo modelo que tiene Som Energía con una asamblea como órgano soberano que elige al equipo gestor. Y después, que participara todo aquel que quisiera con una cuota única de cien euros. “Pero es para que esto empiece a andar. Cuando uno decida irse se le devuelven los cien euros”, explica San Juan.

Actores y movimientos sociales

Con la estructura organizativa sobre la mesa, tocaba esbozar la programación teatral y social, ya que, como dice San Juan “si Som Energía te da energía por participar en esta cooperativa, nosotros ofrecemos una información política útil y fuera del discurso oficial, y fiesta, puesto que lo que el poder quiere es que arrase la depresión y la amargura”. Para ello, el actor llamó a muchos de sus colegas y todos dijeron que sí. Desde Sergi López a José Sacristán, Pepe Viyuela, Javier Álvarez y Leo Bassi. Y le quedaron balas en la recámara, ya que Andrés Lima, Alfredo Sanzol y Juan Mayorga también pidieron colaborar en esta novedosa propuesta.

teatro_cab_logo1Quedaba la parte más social, la organización  de los debates y la reflexión. Se pensó que los temas a tratar serían los bancos, los medios de comunicación, los partidos políticos y la Marca España. Y se pensó en crear una Universidad Popular sobre la Historia de España en la que participarían los profesores de Ciencia Política de la Universidad Complutense, Juan Carlos Monedero y Ariel Jerez, el investigador de la Universidad del País Vasco, Pablo Sánchez León, la profesora de la Universidad Autónoma de Madrid, Noelia Adánez, y el periodista y uno de los fundadores de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, Emilio Silva. “La idea es que hubiera un curso donde se contrastara el relato oficial”, sostiene San Juan. Está previsto que empiece a finales de enero.

Pero aún tenía que haber más debate. Faltaba la implicación de los movimientos sociales. Una de las que primero se apuntó fue la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH), que dará diferentes charlas y talleres. “La cuestión de todo este proyecto es que el público no venga simplemente por la obra de teatro, sino por todo lo que hay detrás y que se hagan socios”, reclama Sánchez-Herrero.

Ahora bien, lo más importante: ¿hay un plan de viabilidad para esta cooperativa? Es necesario pagar la sala –un espacio que hasta la fecha tenía un gasto mensual de 6.000 euros- y a los trabajadores “con sueldos dignos”, sostiene San Juan. Los cooperativistas dicen que sí, que llevan demasiadas horas manejando tablas Excel para cuadrar números. “Pero eso sí, esto tiene que tener al menos un 70% de ocupación, si no, será difícil”, confiesa Iñaki. Se apoyan en dos firmes pilares para lograrlo: calidad de las obras de teatro y los talleres, y la comunidad de socios.

No obstante, están animados. Se observa en sus rostros. Hay ilusión. “Es ahora cuando hay que hacer esto. Si no aprovechamos la crisis para hacer las cosas de forma distinta volveremos a los modelos absurdos y llegará otra crisis. Tenemos que dar ese paso. Ya no podemos conformarnos con las manifestaciones”, zanja Sánchez-Herrero.

Paula Corroto

 
Deixa un comentari

Posted by a 4 Desembre 2013 in COOPERATIVISME, ESCENA

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Actors amb doble pell. L’actor naturalista a través de l’obra Família de Fernando León de Aranoa / Actores con doble piel. El actor naturalista a través de la obra Familia, de Fernando León de Aranoa

Escena de "Família", amb Anna Molas i Andy Ribas. Novembre 2013

Escena de “Família”, amb Anna Molas i Andy Ribas. Novembre 2013

Per segon any consecutiu, El Timbal ha signat un conveni de pràctiques amb la Universitat de Barcelona per tal d’oferir aquesta possibilitat al nostre centre a una de les seves alumnes que cursa el Màster en Educació Interdisciplinària de les Arts. L’Anna Massallé recull a continuació les seves impressions d’aquest primer trimestre.

“Des d’aquest octubre gaudeixo d’una oportunitat d’or: gràcies al pràcticum del Màster en Educació Interdisciplinària de les Arts de la Universitat de Barcelona i a la bona voluntat d’El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, tinc la sort de poder veure pel forat del pany com evoluciona i pren cos el curs “Pràctiques d’actor”.

Aquesta experiència em permet gaudir del treball individual i grupal de tots i cadascun dels actors que setmana rere setmana juguen i experimenten a l’escenari, per anar construint una història tan inversemblant com interessant: la d’un grup d’actors contractats per un home, Santiago, que els vol convertir en la seva família el dia del seu aniversari.

A través de l’adaptació del guió de Fernando León de Aranoa Familia, la Júlia, l’Àlex, la Cristina, l’Andy, l’Anna, la Núria, el Josep, l’Estel i l’Adriana donen vida als personatges de Carla, Santiago, Rosa, Carmen, Ventura, Sole, Alícia i Lluna.

Per què aquest guió, per a unes pràctiques d’actor? Si entreu a la pàgina web d’El Timbal i investigueu una mica, veureu que durant el primer trimestre, aquestes pràctiques volen ser una aproximació al teatre naturalista, que es troba a la frontera amb el llenguatge cinematogràfic. El guió de Fernando León de Aranoa proposa un viatge per diferents situacions en les quals cal matisar sempre el nivell de naturalitat, de “sentit d’organicitat (“de veritat”)(1), en la interpretació.

Els actors d’ El Timbal interpreten actors que interpreten personatges. Es vesteixen, doncs, amb una doble pell: la d’un personatge dins d’un personatge. Afronten, per tant, el repte de treballar a la frontera de les actituds mínimament forçades dels actors que estan actuant, i les actituds i situacions naturals, dels actors quan estan “fora d’escena”, lluny de la mirada de Santiago.

És un privilegi veure com els diferents personatges van prenent forma a través de la improvisació, de la construcció de la seva personalitat i dels seus antecedents, i de  la recerca dels seus motius i objectius. Mica en mica la història es va omplint de matisos: els actors van descobrint camins tant a nivell individual com en les escenes corals. Enmig de tot això, el guiatge d’en Ricard Boluda és la mirada que espera i incentiva la descoberta per part dels propis actors; la veu que hi afegeix observacions i aclariments portadors de matisos i sentit. Tot plegat va sumant: cada dia hi ha més escolta, més risc en la creació i noves descobertes. I poc a poc, el dia de la presentació en públic s’acosta.

Si voleu gaudir del privilegi de veure el resultat de tot aquest treball, podeu dirigir-vos a El Timbal el dia 19 de desembre a 2/4 de 9 del vespre. Gaudireu d’una sessió d’aula oberta del curs de Pràctiques d’Actor i podreu apreciar un grup d’actors treballant amb doble pell.”

Anna Massallé i Puig

És oberta la matrícula per a participar en el proper taller dedicat a Federico García Lorca i la seva obra “Bodas de sangre”, com a exemple d’un sistema d’actuació no naturalista, poètic i ritual. Per a més informació cliqueu aquí.

(1) “Sentit d’organicitat” és el terme emprat per la Metodologia Coda en substitució del terme stanislavskià “sentit de veritat”.

_______________________________________________

Escena del taller de Prácticas de Actor "Familia, con Cristina Pérez, Júlia Ibarzs i Estel.

Escena del taller de Prácticas de Actor “Familia”, con Cristina Pérez, Júlia Ibarzs i Estel.

Por segundo año consecutivo,  El Timbal ha firmado un convenio de prácticas con la Universitat de Barcelona para que uno/a de sus alumnos/as que cursa el Máster en Educación Interdisciplinaria de las Artes pueda hacerlas en nuestro centro. Anna Massallé, recoge a continuación sus impresiones de este primer trimestre de pràcticas con nosotros.

“Desde el mes de octubre disfruto de una oportunidad de oro: grácias al prácticum del Máster en Educación Interdisciplinaria de las Artes de la Universitat de Barcelona y a la buena voluntad de El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, tengo la suerte de poder mirar por el ojo de la cerradura como evoluciona y toma cuerpo el curso “Prácticas de actor”.

Esta experiencia me permite disfrutar del trabajo individual y grupal de los actores que semana tras semana juegan y experimentan en el escenario, construyendo una historia tan inverosimil como interesante: la de un grupo de actores contratados por un hombre, Santiago, que les convierte en su familia en dia de su cumpleaños.

A través de la adaptación del guión de Fernando León de Aranoa Familia, la Júlia, Àlex, Cristina, Andy, Anna, Núria, Josep, Estel y Adriana dan vida a los personajes de Carla, Santiago, Rosa, Carmen, Ventura, Sole, Alícia y Lluna.

¿Por qué este guión, para unas práctiques de actor? Si entrais en la página web de El Timbal e investigais un poco, vereis que durante el primer trimestre, estas prácticas se centran en la aproximación al teatro naturalista, jugando en la frontera con el lenguaje cinematográfico. El guión de Fernando León de Aranoa propone un viaje por diferentes situaciones en las cuales es preciso matizar el nivel de naturalidad, de “sentido de organicidad” (“de verdad”) (1), en la interpretación.

Los actores de El Timbal interpretan actores que interpretan personajes. Se visten, pues, con una doble piel: la de un personaje dentro de un personaje. Afrontan, por tanto, el reto de trabajar en la frontera de las actitudes mínimamente forzadas de los actores que estan actuando, y las actitudes y situaciones naturales, de los actores cuando están “fuera de escena”, lejos de la mirada de Santiago.

Es un privilegio ver como los diferentes personajes van tomando forma a través de la improvisación, de la construcción de su personalidad y de sus antecedentes, y de  la búsqueda de sus motivos y objectivos. Poco a poco la historia se va llenando de matices: los actores van descubriendo caminos tanto a nivel individual como en las escenas corales. En medio de todo esto, la guía de Ricard Boluda es la mirada que espera e incentiva el descubrimiento por parte de los propios actores; la voz que añade observaciones y aclaraciones a los matices y sentido. En resumen: cada día hay más escucha, más riesgo en la creación y nuevas aportaciones. Y poco a poco, el día de la representación en público se acerca.

Si quereis tener el privilegio de ver el resultado de todo este proceso de trabajo, podeis dirigiros a El Timbal el dia 19 de diciembre a las 20:30 h. Podreis disfrutar de la sesión de aula abierta del curso Prácticas de Actor.

Anna Massallé i Puig

Está abierta la matrícula para participar en el próximo taller dedicado a Federico García Lorca y su obra “Bodas de sangre“, como ejemplo de un sistema de actuación no naturalista, poético y ritual. Para más información clicar aquí.

(1) “Sentido de organicidad” es el término utilizado por la Metodología Coda en substituciós del término stanislavskiano “sentido de verdad”.

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , ,